Un hombre, que regularmente asistía a las reuniones de un grupo de amigos, sin ningún aviso dejó de participar.
Después de algunas semanas, un amigo del grupo decidió visitarlo. Era una noche muy fría. El amigo lo encontró en la casa, solo, sentado delante de la chimenea, donde ardía un fuego brillante y acogedor. Adivinando la razón de la visita de su amigo le dio la bienvenida, lo condujo a una silla grande cerca de la chimenea y se quedó quieto, esperando.
Se hizo un grave silencio. Los dos hombres sólo contemplaban la danza de las llamas en torno de los troncos de leña que ardían. Al cabo de algunos minutos, el amigo examinó las brasas que se formaron y cuidadosamente seleccionó una de ellas, la más incandescente de todas, empujándola hacia un lado. Volvió entonces a sentarse, permaneciendo silencioso e inmóvil.
El anfitrión prestaba atención a todo, fascinado y quieto. Al poco rato, la llama de la brasa solitaria disminuyó, hasta que sólo hubo un brillo momentáneo y su fuego se apagó de una vez.
En poco tiempo, lo que antes era una fiesta de calor y luz, ahora no pasaba de ser un negro, frío y muerto pedazo de carbón recubierto de una espesa capa de ceniza grisácea. Ninguna palabra había sido dicha desde el protocolar saludo inicial entre los dos amigos.
Antes de prepararse para salir, manipuló nuevamente el carbón frío e inútil, colocándolo de nuevo en el medio del fuego. Casi inmediatamente se volvió a encender, alimentado por el calor de los carbones ardientes en torno de él.
Cuando alcanzó la puerta para partir, su anfitrión le dijo:
- Gracias por tu visita y por el bellísimo sermón. Regresaré al grupo de amigos. ¡Podéis contar conmigo!
Vulguem o no, l’inici d’un nou curs escolar marca i condiciona sobretot la nostra vida social. Són dies de joiós retrobament, de nostàlgia quan un dels nostres no retorna i d’acció de gràcies quan una persona s’incorpora de nou. I és que la bellesa d’un trencaclosques es visualitza quan totes i cadascuna de les peces diferents retroben el seu encaix en un marc que les sosté unides.
Més enllà dels serveis o responsabilitats comunitaris, cal vetllar per la comunió entre els membres del col•lectiu. No es pot pretendre que una família o una parròquia siguin una bassa d’oli. El que cal tenir molt clar és que si ens donem la pau o combreguem el mateix pa no és perquè votem el mateix partit o tinguem la mateixa manera de veure les coses. El que ens uneix és una mateixa fe, en què l’estimació mútua està per damunt de tot.
A voltes al•lucino quan m’adono que, estant ideològicament a les antípodes de tal persona, sigui possible una comunió espiritual intensa.
L’estimació afectuosa, l’alegria, la paciència, la pregària... seran els símptomes d’una bona salut comunitària i fraterna. Sant Pau, empresonat, escriu a una comunitat: us demano que visqueu d'una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l'Esperit amb el lligam de la pau. (Efesis 4,1-6).
Si el teu “tronc” estigués un xic apagat, aquest inici de curs et dona l’oportunitat d’apropar-lo al “foc comunitari” per anar creant entre tots el “caliu” suficient pels “hiverns” personals, familiars, laborals o socials de cadascú. Clar i català: Ens sobren “vagons” i ens calen “màquines” de tren. Ens sobren excuses: “jo ja sóc gran”, jo no ho he fet mai”, “jo no en sabré”, “el mossèn ho farà millor”. Cal sortir de la mediocritat i de la rutina per oferir-nos a participar activament, segons les nostres possibilitats. Cadascú es portador d’un do a compartir, d’acord amb les seves circumstàncies.
Desitgem que Mn. Miquel Àngel Ferrés, rector de Santa Maria de Blanes, sigui com un “tronc incandescent” sortit d’una de les tres “llars de foc” (parròquies) de Blanes per abrandar amb la seva presència les dues noves “llars” de l’esperen: les Parròquies de la Immaculada i de Santa Maria de Figueres.
|
