L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a la platja d’una illa molt petita i deshabitada. Allí va pregar fervorosament a Déu tot demanant-li poder ser rescatat. Després, cada dia, mirava cap a l´horitzó per veure algú que el pogués ajudar, però res de res enlloc.
Finalment, abandonà la recerca i l'espera i va optar per construir una cabana de fusta per protegir-se de les inclemències del temps i aixoplugar-se. Hi va guardar les poques pertinences que tenia.
Un dia, després de rondar per l´illa buscant aliments, va tornar a casa i va trobar la cabana en flames. Una columna de fum arribava fins al cel. No li podia haver passat res de pitjor... ho havia perdut tot. Va quedar completament abatut i ple de tristesa i ràbia.
- "Déu meu, com m'ha pogut passar això a mi!. Quin mal he fet?", va dir amargament.
L’endemà al matí, però, la remor d'un vaixell que s'acostava a l´illa el va despertar. Havia vingut a rescatar-lo.
-"Com heu sabut que era aquí?" va preguntar l’home als seus salvadors, en el límit de les seves forces.
-"Vam veure el seu senyal de fum", van contestar ells.
EL NÁUFRAGO
El único superviviente de un naufragio llegó a la playa de una isla muy pequeña y deshabitada. Allí oró fervorosamente a Dios pidiéndole poder ser rescatado. Después, cada día, miraba hacia el horizonte para ver a alguien que pudiera ayudarle, pero nada de nada.
Finalmente abandonó la búsqueda y la espera. Optó por construir una cabaña de madera y así protegerse de las inclemencias del tiempo. En ella guardó sus pocas pertenencias.
Un buen día, después de dar vueltas por la isla a la búsqueda de alimento, volvió a casa y encontró la cabaña en llamas. Una columna de humo llegaba al cielo. Ya nada peor podía haberle paso….lo había perdido todo. Quedó completamente abatido, lleno de tristeza y de rabia.
- Dios mío, por qué me ha podido pasar esto a mí! ¿Qué maldad habré hecho? , se dijo amargamente.
Al amanecer del día siguiente se despertó con el ruido de un barco que se acercaba a la isla. Venía a rescatarlo.
- ¿Cómo sabíais que me encontraba aquí? – preguntó el hombre a sus salvadores, ya en el límite de sus fuerzas.
- Vimos su señal de humo. – contestaron ellos.
Aquesta propera Setmana Santa per a poder contemplar el pas de Natzarens o Doloroses ja no caldrà viatjar a llocs emblemàtics com Sevilla, Toledo... ni tan sols esperar la processó del Divendres Sant a la nostra vila de Blanes. Només cal sortir al carrer per trobar-te amb persones i famílies que, portant una vida honrada i fins i tot solidària, ara es troben acorralades o amenaçades per la plaga de l’atur. Els nàufrags del moment present, i tots en som candidats, veuen “cremar” el seu estatus social, les seves nobles aspiracions i, fins i tot, previsiblement relliscar per la perillosa pendent de la degradació humana i psíquica. Especialment preocupant és la situació dels immigrants: ells no són els responsables d’aquesta crisi, però són els que en poden pagar el preu més alt.
El negre fum d’aquesta fogata arriba a Déu i ens pot recordar aquella visió de Moisès en el desert: una “bardissa ardent” que es cremava però no es consumia. Una veu li deia: “Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat. He vist l’opressió i els sofriments del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Jo t’envio al faraó; vés-hi i fes sortir d’Egipte el meu poble”.(Ex.3,7-10)
Aquests nous “nàufrags” o natzarens mereixen un respecte més que sagrat, mereixen que la seva dignitat humana sigui reconeguda més que mai i de forma efectiva. Comencem per “descalçar-nos” o desprendre’ns solidàriament de diners, coses i projectes que ens impedeixin portar una vida més austera, on el que compti sigui la relació fraterna. El passat 28 de febrer el bisbe de Lleida posava el dit a la llaga: “Hi ha moltes maneres de matar o de fer impossible el viure. La “insensibilitat” o “inactivitat” davant la necessitat urgent que experimenta el nostre “germà” ens afecta tots, a cadascú en un nivell o mesura diferent. Tots cal que recordem la sentència de Sant Joan: “Qui no estima el seu germà és un homicida”. (Jo 3,14).
“Un altre món és possible”. Cal promoure valors d’esperança, compromís, preocupació social, propostes d’una vida més senzilla i austera que evitin l’explotació dels béns de la Creació.
Jesús, abans de morir crucificat, llençà un gran crit. Recollia el crit de tots els crucificats de la història. Era un crit d’indignació i de protesta, però també un crit d’esperança. L’arbre de la creu es reciclà en l’arbre de la vida. Al seu cos crucificat només li esperava la Resurrecció. Com afirma un proverbi xinès: “Totes les flors de demà són les llavors enterrades avui”.
La “columna de fum” ha estat vista, el rescat és imminent!
Bones Festes de Pasqua
|
