Blanda Ecclesia

Santoral: Sts. Joan ante Portam Latinam, Evodi i Domènec Sàvio. Stes. Beneta i Judit.

Parròquia Santa Maria Parròquia Santa Teresa Santuari de la Mare de Deu del Vilar

Inici

On som

Trobada catequesi seguiment 2010

Actualitat

Foto Notícies

Somriures

Llibres

Cinema

Revistes

Enllaços

Contactar


	Carta del Rector

EL ÁGUILA REAL

Un hombre encontró un huevo de águila. Lo recogió y lo puso en el nido del gallinero de su casa. El aguilucho fue incubado i creció con los polluelos. Durante toda su vida el águila hacia lo mismo que hacían las gallinas, pensando que era un polluelo. Escarbaba la tierra en busca de gusanos e insectos, piando y cacareando. Incluso aleteaba y volaba unos metros, como lo hacen los pollos.
Pasaron los años y el águila envejeció. Un día vió, muy arriba, en el limpio cielo, una magnífica ave que con elegancia y majestuosidad flotaba entre las corrientes de aire y a penas movía sus poderosas alas doradas.
La anciana águila contemplaba admirada hacia arriba. “¿Qué es esto?”, preguntó a una gallina que tenia a su lado. “Es el águila, el rey de los pájaros”. Y el águila ya no volvió a pensar en ello. Y murió pensando que era una gallina de corral.

                 Sovint trobem persones ineptes, fins i tot acomplexades, a l’hora d’afrontar les adversitats més elementals de la vida. Moltes d’elles han tingut una infància o tenen un entorn social en què no se’ls ha permès “trencar mai cap plat”. Una i altra vegada se’ls ha parat els peus amb expressions com: “no ho facis que ja ho faré jo”, “no ho toquis que ho trencaràs”... Sense voler se’ls hi han anat inculcant uns missatges que progressivament els han fet creure que eren incompetents.
     Però també és veritat que ens podem repenjar en el deixar que ho faci l’altre per comoditat o mandra. Hem de tenir clar que ningú ens pot fer sentir inferiors sense el nostre consentiment. Quan un pren consciència que moltes o algunes de les seves capacitats han quedat “rovellades”, ja sigui per un excés de perfeccionisme de les persones del seu entorn o ja sigui per la desídia d’un mateix, és el moment oportú per a donar un cop de timó i ,sense complexos, prendre més la iniciativa. “El que ofega a algú no és caure al riu, sinó mantenir-se submergit en ell” ens dirà Paulo Coelho.
    El mateix podríem dir aplicant-ho a les parròquies, als mossens , als catequistes, als monitors, a les mestresses de casa, als responsables d’una activitat o associació... Sabem delegar i donar responsabilitats? Sovint ens traeix el pensament que si ho faig jo mateix es farà més ràpid i quedarà millor. Pot ser que sigui veritat, però a la llarga estem creant consumidors irresponsables, “gallines de corral” i no protagonistes compromesos. Com en tenia de raó Martí Luther King: - “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons”
     A l’hora de donar responsabilitats no perdem de vista el nostre Mestre. Feu confiança, a pesar de les “repetides patinades”, a 12 persones que avui no passarien el graduat escolar. Això sí, no els va deixar mai a l’estacada o sols. Tenien molt clar que els havia promès:
                  “Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”(Mt.28,20).