Cartes marcades és el recull d’una vintena llarga de «cartes circulars», escrites per Pere Casaldàliga a partir de la seva vivència com a bisbe de la prelatura de São Félix do Araguaia, en plena regió de l’interior de Brasil. Adreçades a múltiples destinataris, aquestes cartes porten a la pràctica la «col·legialitat episcopal», per la qual tots els bisbes de l’Església, més enllà de la seva diòcesi, són corresponsables de la vida de l’Església arreu del món. D’aquesta manera mostren un clar compromís de pastor, que tradueix en el seu llenguatge de poeta la seva lúcidavisió de la realitat des de l’opció decidida per la causa del poble. La sèrie comença amb una carta oberta adreçada al Papa Joan Pau II el febrer de 1986. És un moment clau en la trajectòria episcopal de Pere Casaldàliga. Qüestionat per Roma perquè no venia fent la «visita ad limina» que havia de realitzar cada 5 anys, abans de visitar el Papa es decidí a escriure-li una llarga carta en què aborda amb confiança i coratge moltes de les seves preocupacions respecte a l’Església, tot reflexionant sobre els recels viscuts per molts altres bisbes, i que ell expressa amb discerniment i franquesa. Segueix la crònica de la visita que, finalment, va fer al Papa i a la Cúria Romana, el Des del 1990 fins al 2005, se succeeixen les circulars anuals, que van anar creant expectativa i que eren esperades amb interès per un cercle creixent de persones arreu del món. Cartes marcades és una valuosa narració històrica, i, per sobre de tot, un preciós testimoni de l’exercici responsable del ministeri episcopal per part d’un bisbe que va viure amb intensitat l’experiència de sant Pau, que carregava sobre seu «la sol·licitud per totes les Esglésies». La validesa d’aquests textos és perdurable. Registren el testimoniatge de Pere Casaldàliga i continuen mostrant les grans causes que han donat vida al seu cor de bisbe i de profeta.

L'Autor:
Pere Casaldàliga i Pla va néixer a Balsareny (Bages) el 16 de febrer de 1928. Religiós claretià, escriptor i poeta, ha estat vinculat a la teologia de l’alliberament i és conegut per la seva defensa dels drets dels menys afavorits. Fill de pagesos, en la seva joventut es va traslladar a Vic per estudiar al Seminari. Ingressà després a la Congregació dels Claretians i fou ordenat el 31 de maig de 1952 a Montjuïc. El juny de 1968 va ser enviat com a missioner a l’estat de Mato Grosso, al Brasil. El 23 d’octubre de 1971 fou ordenat bisbe de São Felix do Araguaia, una de les diòcesis més extenses del país, que cobreix una superfície de 150.000 km2, habitats en la major part per indígenes amb molt pocs recursos. Al cap de poc de ser ordenat bisbe, Casaldàliga va començar a rebre amenaces per part dels terratinents, així com del règim militar que aleshores hi havia al Brasil. El seu vicari, João Bosco, va ser assassinat el 1977 per uns sicaris que el van confondre amb el propi Casaldàliga. Els anys 80, a l’inici del papat de Joan Pau II es van produir alguns problemes entre Casaldàliga i la Santa Seu, arran dels criteris vaticans contraris a la teologia de l’alliberament. Casaldàliga sempre s’ha resistit a viatjar fora del Brasil, sobretot davant la perspectiva que el govern brasiler li prohibís entrar al país a la tornada. Tot i això, el 1985 va realitzar una polèmica visita a Nicaragua per mostrar la seva solidaritat amb els religiosos nicaragüencs. El 1988 va viatjar al Vaticà i fou rebut en audiència pel Papa, però la visita no va servir per llimar diferències. El 2003, com és preceptiu, es va jubilar com a bisbe de São Felix, però ell va decidir de romandre a la diòcesi en contra de la recomanació de la Santa Seu. Tot i els seus problemes de salut (fa algun temps que pateix la malaltia de Parkinson) Casaldàliga no va voler abandonar la lluita en defensa dels menys afavorits. Ha estat guardonat amb nombrosos premis internacionals i és Doctor Honoris Causa per diverses universitats. El 1989 es va proposar la seva candidatura al Premi Nobel de la Pau. El 2006 es va convertir en el primer català guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, per «la seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els que ha col•laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler». Entre les seves nombroses publicacions destaquen Clamor elemental (Sígueme, 1971), Yo creo en la justicia y la esperanza (Desclée de Brouwer, 1976), Encara avui respiro en català (Claret, 1987), A l’aguait del Regne (Claret, 1987; ed. en castellà: Nueva Utopía, 1989), Todavía estas palabras (Verbo Divino, 1989), Espiritualidad de la liberación (Verbo Divino, 1992) i Sonetos neobíblicos, precisamente (Lascasiana, 1996)