Rilke, el poeta, vivió un tiempo en París. Todos los días iba, acompañado de una amiga francesa, a la Universidad y recorría una calle muy concurrida. En una esquina de esta calle estaba siempre una mujer pidiendo limosna a los que pasaban. La mujer se sentaba siempre en el mismo sitio, inmóvil como una estatua, con la mano extendida y los ojos fijos en el suelo. Rilke nunca le daba nada, pero su acompañante le daba frecuentemente algunas monedas. Un día la joven francesa le preguntó extrañada al poeta:
- ¿Por qué no le das nunca limosna a la pobre mujer?
- Debemos llegar a su corazón, no a sus manos. – respondió el poeta
Al día siguiente Rilke llegó con una espléndida rosa recién abierta, la puso en la mano de la mujer e hizo ademán de marcharse. Entonces ocurrió lo inesperado: la mujer alzó los ojos, miró al poeta, se levantó a duras penas del suelo, tomó la mano del hombre y la besó. Después se marchó apretando la rosa en su seno.
Durante una semana nadie la vió. Pero ocho días después, la mujer, silenciosa e inmóvil como siempre, estaba de nuevo sentada en la misma esquina de la calle.
- Durante todos estos días en que no ha recibido limosnas, ¿de qué habrá vivido la pobre
mujer?, preguntó la joven francesa.
- De la rosa, - respondió el poeta.

Com un llampec, la festa de la “Rosa i el Llibre” s’ha eclipsat. Un oasi de frescor, enmig d’un dia laborable, que ens recordava la vessant més humana i gratificant del nostre viure.
Si per les festes de Nadal solem estirar més el braç que la mànega en la compra compulsiva de valuosos o sofisticats regals, per Sant Jordi sembla com si, per uns moments, es desinflés el globus de la competitivitat, la quantitat, el pressupost...i en canvi s’optés per una escala de valors alternativa: la tendresa, el ser o fer feliç amb molt poc, aquella mirada o mà amiga rera la rosa o el llibre....
Els moments de crisi o incertesa sempre poden ser viscuts com una oportunitat per repensar si estem relliscant per la pendent del precipici o estem a temps per reconduir el que som i fem per camins més gratificants. Quan sents les sirenes d’alarma en el sector de la construcció, de la violència domèstica, de la immigració, de la fam en augment en el tercer món,… no n’hi ha com per parar-nos, i entre tots, donar un cop de timó? Quin tipus de país volem? Uns camps i uns boscos trinxats per carreteres, trens, línies d’alta tensió, autovies, canonades, transvasaments…? Uns pobles i ciutats cada vegada amb més població, més asfalt, més contaminació, més hipoteques, més consum, més estrés …? I encara tindrem la temeritat de creure que aquest és el model perquè els països més pobres puguin aixecar el cap?
Sortosament moltes veus s’estan aixecant per reclamar que sapiguem reduir les ganes de tenir i de gastar diners, aprenent a ser feliços amb menys i dedicar-nos a gaudir d’unes relacions familiars, veïnals i parroquials satisfactòries, podent assumir millor els malalts i ancians a casa nostra, fomentant la creativitat personal i col•lectiva, dedicant temps al món de l’esperit i de la lectura....

Tindrem el coratge de renunciar a molts luxes que ens anestesien per créixer en qualitat de vida humana? Per exemple, he tingut un somni ben ingenu: totes les Primeres Comunions es celebraven el dia de Sant Jordi, després de l’escola i del treball dels pares. L’únic regal era una rosa amb espines i el llibre de l’evangeli. Això sí, la lluminositat interior dels assistents irradiava per la mirada, les expressions d’afecte,…es traduïa en l’alegria d’un compartir desconegut.
El poeta Rilke (i no crec que fos per Sant Jordi) amb una simple rosa amarada de tendresa fou capaç d’aixecar de la prostració una indigent i desconcertar la seva companya. No deixem esmorteir aquella rosa que ens han regalat o hem regalat. Mimem cada dia els petits detalls dels uns vers els altres. No esperem el proper Sant Jordi. Cadascú en el quotidià pot convertir-se en una “rosa” o un “llibre” pels seus. La utopia de Jeremies podem fer-la realitat: “Canviaré el dol en dies de festa, viuran com els horts amarats d’aigua”(Jr.31).


Mn. Josep Perich i Serra