Érase un ermitaño anciano que vivía retirado del “mundanal ruido” para poderse dedicar plenamente a la búsqueda de Dios y a la plegaria. En repetidas ocasiones se quejaba de tener demasiado trabajo. Alguien le preguntó cómo podía ser que en la soledad tuviera tanto trabajo. Obtuvo una respuesta un tanto desconcertante:
- Debo domesticar a dos halcones, entrenar a dos águilas, mantener a raya a dos conejos, vigilar a una serpiente, cargar a un asno y someter a un león. ¿Consideras que es poco?
Sin embargo, al no observarse animal alguno cerca del ermitaño, le dijeron:
- ¿Dónde están todos estos animales?
Entonces el ermitaño dió la siguiente respuesta, que todos comprendieron, ya que se trata de unos “animales” que todas las personas tenemos.
- Los dos halcones se lanzan sobre todo lo que ven, bueno y malo. Les debo enseñar a lanzarse tan solo sobre una presa buena. Son mis ojos.
- Las dos águilas, con sus garras hieren y destrozan. Las debo entrenar para que sean serviciales y ayuden sin herir. Son mis manos.
- Los conejos quieren ir donde les dé la gana, huyen de los demás y se esconden en los momentos difíciles. Les debo enseñar a mantenerse quietos, a no huir. Son mis pies.
- La más difícil de vigilar es la serpiente, a pesar de tenerla encerrada con un fuerte candado. Siempre está a punto para morder y envenenarlo todo. Si no la vigilo de cerca, es un peligro. Es mi lengua.
- El asno es muy tozudo y no quiere hacer lo que le toca. Dice que ya está harto de ir cargado todo el día. Es mi cuerpo.
- También debo domesticar al león, que siempre quiere ser el rey. Siempre quiere ser el primero, es vanidoso y orgulloso. Es mi corazón.
El “mirall” i la “bàscula” de la sala de bany deuen ser els dos objectes de la llar més llargament i privadament buscats per a moltes persones. Que si m’ha sortit una malèfica arruga, que si m’ha caigut algun cabell, que si m’ha aparegut un “michelin”, que si em sobren 150 grams....
Sempre recordaré una parella de promesos amb els qui preparava el casament. Fruit d’un accident domèstic, la noia tenia un rostre força desfigurat. El noi em digué: “Ja sé que per a molta gent la meva companya és lletja. Però li puc assegurar que per a mi és la noia més bonica del món”. Aquest noi era capaç de mirar les persones amb els ulls del cor, de valorar intuïtivament la bellesa, o no, de les persones més enllà de l’epidermis. Per aquest camí quants diners estalviaríem amb productes de bellesa!... i sobretot quants complexos evitaríem!
 Mans a la feina! Es tracta de “passar el ribot”, potser, a la nostra “llengua llarga” o la nostra agressivitat i aprendre a escoltar més. Es tracta d’afinar la nostra sensibilitat per acollir les persones tal com són i no com voldríem que fossin. Es tracta de “calcificar” el nostre esquelet interior amb vivència espiritual i així mantenir-nos ferms davant les envestides o pressions d’un ambient deshumanitzat....
Tots tenim alguna discapacitat però les pitjors són les de l’esperit. Per això com n’és d’important parar l’orella a mestres espirituals com Sant Ignasi de Loyola, que ens descol·loquen amb les seves sentències com aquesta: «Alerta, no pretenguis ser tan humil i obedient, que d'aquesta manera, humiliada, no caiguis en la idiotesa.».
Anant per aquests camins, fins i tot potser alguna teranyina trobaríem al “mirall” o a la “bàscula” de casa. Ningú és responsable de la cara que té però sí de la cara que posa. Ningú podrà fer que et sentis inferior sense el teu consentiment!
“L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà”. (1Cor.9,25) |
