TSOTSI

Al principi de la pel·lícula , el personatge principal, Tsotsi, sembla irremediablement perdut en un vida sense amor, plena de violència gratuïta. Viu en un guetto dels afores de Johanesburgo, una ciutat de 10 milions d’habitants. Tsotsi és un producte dels extraradis de la ciutat. La violència és un part integrant de la seva vida. Viu sense pensar en el futur i evita qualsevol record del passat. Només viu en un present ple d’ira i ràbia.

Hood, el director, volia tractar el tema de la violència d’una manera realista i honesta sense donar glamour a comportament violents. La pel·lícula es deixa dur per una sèrie d’incidents violents, però el director assegura que no ha sigut la seva intenció glorificar aquesta violència. Simplement succeeix i forma part de la història, y som nosaltres els que hem de considerar les conseqüències de la violència en les vides dels personatges, profundament humans, la humanitat dels quals es va revelant a l’espectador al llarg de la pel·lícula.

Premis i festivals:

Guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera (2006)

Nominació Globos Oro (millor pel·lícula estrangera)

Guanyadora del premi del públic als festivals de Toronto, Edimburg i del Afi Film Festival

LA VIDA DE LOS OTROS

Una de les pel·licules més fascinants i cautivadorament emotives que s'han vist en una sala de cinema en els últims anys.
El precís guió de La ‘Vida de los Otros’ se situa a 1984, quan un oficial de la Stasi, la policia secreta del règim comunista de l'antiga República Democràtica Alemanya, és encarregat per a vigilar a una parella, ella actriu de teatre, i ell escriptor. La vida d'ambdós, vigilada fins al més mínim detall, anirà influint de manera radical en l'oficial, afectant a la seva vida i als seus ideals d'una forma veritablement dràstica.

Són tantes les coses de La ‘Vida dels Altres’ que criden l'atenció, que és difícil parar-se solament en una d'elles, ja que la pel·lícula funciona amb tots els seus elements a la perfecció i amb una harmonia poques vegades vista en el cinema recent. 

Òscar a la millor pel·lícula estrangera l'any 2006
Premis del Cinema Europeu: millor pel·lícula, millor actor (Ulrich Mühe)

ROMPIENDO LAS OLAS

Argument:
Jan i Bess s'estimen sense cap tipus d'inhibicions.
Sembla una unió perfecta tot i l'opressió de la comunitat en la que viuen. Però arriba la separació i l'accident. Jan és realista i sap que no serà mai més l'amant de Bess, i li resulta insuportable la idea que ella es vegi privada de tota passió sexual per a sempre. A pesar de la seva reticència, la convenç que surti i es busqui un amant, argumentant que en la seva recuperació li ajudaria que ella li expliqués les seves experiències amb altres.
Per amor a Jan, i per la seva innocència, Bess es fica en l'espiral sense sortida d'un món que no comprèn...

Gran premi del Jurat al festival de Cannes l'any 1996

EL VIOLIN

En un petit poble de Mèxic, Don Plutarco, el seu fill Genaro i el seu nét Lucio duen una vida humil treballant com músics. El que molt pocs saben és que els tres són activistes de l'escamot camperola contra l'opressió governamental. Quan l'exèrcit envaïx el territori, els rebels fugen abandonant la munició en les seves plantacions. Aprofitant la seva aparença inofensiva, Don Plutarco intentarà recuperar les municions mentre entreté al capità amb la suau música del seu violí. 
Pel·lícula guanyadora 13 vegades a diferents certàmens i festivals arreu del món com a millor pel·lícula o pel·lícula amb el millor guió l'any 2005.
DIA PROJECCIÓ: 30 de Gener
LLOC : Centre Catòlic Blanes
HORARI: 
A les 6 de la tarda i
a 2/4 de 10 del vespre
 

EL REGRESO

Després de barallar-se amb uns nois, els germans Andrey (Vladimir Garin) i Ivan (Ivan Dobronravov) tornen a casa. Allà descobrixen sorpresos que el seu pare (Konstantin Lavronenko), a qui solament coneixien per una foto, ha tornat 12 anys després que s'anés sense dir res. Ha tornat de la mateixa manera: en silenci, sense explicar perquè se'n va anar o que ha fet durant aquest temps. El pare proposa als seus fills un viatge, mig de negocis, mig d'oci a un lloc recòndit. Un viatge tan misteriós com la seva pròpia presència. Durant el trajecte es farà evident la tensió patern-filial, els retrets, el dolor de l'absència, però també la necessitat de recuperar el temps perdut.

La vida de dos germans es veu modificada per la sorpresiva aparició del seu pare; però, és el seu pare?, on va estar?, per què va marxar?, per què ha tornat?, per que els duu de viatge?, perquè els duu de viatge cap a una remota illa? Aquest viatge a la illa és el que es narra i que, segons l'òptica des de que es miri, serà un viatge de sortida, per als fills, o un de retorn (per al pare). D'aquesta manera "El retorn" pot pensar-se com un film amb tres relats de retorns: el retorn del pare a la llar, el retorn del pare a la illa amb els seus fills i el retorn a la llar novament. Així, amb tres relats de retorn (dels quals només es narra el segon) el director ens col·loca una pregunta no explícita, però que és l'única que respon És possible retornar on es va partir? 



LLOC: Centre Catòlic Blanes
DIA: 19/12
HORA: a les 6 de la tarda i a 2/4 de 10 del vespre

Avui portem a aquestes pàgines una pel·lícula que encara no està a les cartelleres però que s'ha pogut veure en primícia al Festival de Cinema de Sant Sebastià i que ha omplert planes d'actualitat a tots els diaris del país.

La pel·lícula 'Mil anys d'oració', del cineasta nord-americà d'origen honkongnés Wayne Wang ha aconseguit la Concha de Oro del festival donostiarra. La cinta també ha aconseguit la Concha de Plata al millor actor per a Henry O.

MIL AÑOS DE ORACION

Wang parla del contrast entre dues cultures, l'americana i la xinesa; de dues generacions; i d'un ancià davant un món estrany on se sent com un alienígena però davant el qual respon d'una forma oberta a tot allò que se li presenta. L’ humor, la tendresa i la tristesa són els ingredients amb els quals teixeix aquest relat. Dos personatges extrets d'un petit relat que s'inspira en un conte de l'autora xinesa Yiyum Li, un escenari i pocs diàlegs serveixen a Wang para narrar la incomunicació entre pare i filla; la dona rep la visita del seu ancià progenitor, 12 anys després d'haver marxat a viure a Nova York,  i torna a sentir la pressió d'aquella tradició que va creure perduda.

Wang va triar a l'ancià entre aquells que van formar el repartiment de “L'últim emperador”, mentre la jove és una nova estrella del cinema xinès.

Argument:

El Sr. Shi, un vidu de Pequín, va a visitar a la seva única filla, Yilan, als EUA.  Yilan s'acaba de divorciar i ell vol ajudar-li a recuperar-se del trauma. El Sr. Shi està decidit que Yilan recuperi el seu matrimoni i refaci la seva vida, però la seva filla acaba evitant-lo quan ell s'obstina a conèixer les causes del divorci. Desconcertat, el Sr. Shi s'aventura en la ciutat i coneix a Madam, una senyora anciana que va fugir de la Revolució Iraniana. Ambdós inicien una breu amistat que finalitza quan el fill de Madam l'envia a un asil. Enfrontat tant a les revelacions de Madam com a la confrontació amb Yilan, quelcom per al que el Sr. Shi no estava preparat, acabarà per acceptar les coses tal com són, arribant a comprendre, encara que sigui un poc, a Yilan.

Vitus és, fonamentalment, una declaració d'amor a l’inspirador i saludable poder de la música, una declaració d'amor al desig de vida per si mateixa, que es troba en la seva màxima puresa, vitalitat i individualitat en la infància (Fredi M.Murer)

Argument:

Vitus és un nen que sembla d'un altre planeta: es capaç de sentir com un ratpenat, toca el piano com un virtuós i estudia l’enciclopèdia amb només 5 anys. Els seus pares no poden evitar anticipar per ell un brillant futur. Volen que Vitus sigui pianista.

A pesar de tot, el petit geni prefereix jugar en el taller del seu excèntric avi. Somnia amb volar i amb una infància normal. Sembla que finalment a través d'un fet dramàtic, Vitus pren el control de la seva pròpia vida.

En aparença, és una pel·lícula de suspens sobre un cas d'identitat robada. No obstant això, a un nivell més profund, tracta de les relacions al si de la família i de l'ambigüitat de la moral. El nucli de la pel·lícula és un retrat del laberint de mentides i esperances frustrades que representa Nova York, una ciutat on la majoria dels seus habitants vénen de fora i on la família no es defineix per llaços de sang, sinó per experiències compartides i per la necessitat d'un vincle

Sinopsi:

Fugint d'un passat criminal, Juan decideix ficar-se en un camió que transporta immigrants il·legals de Mèxic fins a Nova York, on coneix a Pedro, que està buscant al seu acabalat pare. Pedro li ensenya a Juan una carta segellada que la seva difunta mare li va donar abans de morir perquè trobés al pare que mai va conèixer. Li conta al seu nou amic que Diego -així es diu el seu pare- es va anar fa molt a Nova York i que s'ha convertit en el ric amo d'un restaurant. Pedro es desperta en el camió que els ha dut A Brooklyn. No queda ningú; el seu equipatge i la carta amb l'adreça del seu pare han desaparegut. Entretant, Juan crida a la porta de Diego amb la carta, fent-se passar per Pedro, el seu fill. Durant el dia, en comptes de treballar, es dedica a registrar el pis de Diego a la recerca d'una fortuna. Amb cada dia que passa, Pedro està més prop de trobar a Diego, i Juan, de trobar els diners.

 PARE NOSTRE es va estrenar en el Festival de Sundance 2007, on va guanyar el Premi del Jurat.

.

"Y TU QUIEN ERES?"

És una pel·lícula alegre, tendra, emocionant i real, explicada sense enganys ni mentides, amb la intenció de fer un veritable homenatge a les persones que cuiden i a aquells que necessiten la seva ajuda. 

Després de tractar amb dignitat el tema del càncer infantil a “Planta 4a”, Antonio Mercero es torna a enfrontar amb un tema de salut no menys dolorós com és l’Alzheimer, que afecta moltes persones de la tercera edat. Com a l’anterior, el director espanyol té la capacitat, i la valentia, d’incorporar l’ humor en un relat eminentment dramàtic.

Poques pel·lícules tenen un títol que reflecteixi tan bé el seu contingut. Film que a pocs deixarà indiferents: famílies, societat, professionals de residències, persones grans. Supèrbia la interpretació de M.Alexandre i J.L.López Vázquez.

El relat es centra precisament en la relació d'amistat que s'estableix entre els tres personatgesprincipals. La història arranca amb Ana, la neta,  que està preparant oposicions i decideix quedar-se a la capital  per a avançar en els seus estudis i estar prop del seu avi, Ricardo (Manuel Alexandre), que és ingresat en una residència quan la seva família decideix anarse'n de vacances. A la residència, Ricardo, coneixerà a Andrés (José Luis López Vázquez), el seu company d'habitació i nou amic. Junts recordaran vivències de la joventut, arribant-se a produir episodis tendres i divertits. Durant el transcurs de l'estiu el mal de Alzheimer aguaita a n'en Ricardo.

Té seqüències sensacionals. L'amor es barreja amb el dolor i, encara que dura, és entranyable. Mereix la pena veure-la però, sobretot, comentar-la després de veure-la.

 "SIN RESERVAS"

El film és una agradable comèdia romàntica tot i tractar de temes tan dramàtics com ara la pèrdua. 

El motor de la història és el conflicte de Kate quan apareixen dues persones noves a la seva vida, tan controlada i organitzada. La primera en aparèixer és la seva neboda de nou anys que acaba de quedar-se òrfena. Zoe no sols ho altera tot emocionalment, sinó que també capgira completament la naturalesa perfeccionista de la protagonista, xef d’un prestigiós restaurant de Manhattan a qui li agrada tenir-ho tot sota control.

Poc després apareix Nick, el segon punt d’inflexió per a Kate. I és que Nick Palmer, el nou cuiner que entra a treballar al restaurant, és d’allò més oposat a ella: és simpàtic, alegre i tothom l’adora. Per aquest motiu Kate pensa que en realitat el que busca és substituir-la com a cap de cuina. Però com se sap els pols oposats se solen atreure, i això és precisament el que passarà...

Abans, però,  per acabar-ho d’adobar, un quart personatge és Paula, la propietària del restaurant, amb la qual Kate manté una relació tibant. És a dir molts fronts oberts, que Kate haurà d’afrontar i que li serviran per canviar la manera d’entendre la vida i, el que és millor, per disfrutar-la!

Mostra per primera vegada el dia a dia dins del Gran Chartreuse, el monestir de referència dels Alps francesos de la llegendària ordre dels Cartujos. Una pel·lícula austera, propera a la meditació, al silenci, a la vida en estat pur. Sense música excepte els cants dels monjos, sense entrevistes, sense comentaris, sense material addicional. Canvien les estacions, els elements quotidians es repeteixen. Una pel·lícula que no representa un monestir sinó que el mostra. Una pel·lícula sobre la presència absoluta, sobre uns homes que van lliurar la seva vida a Déu en la seva forma més pura: la contemplació.

Un professor de solfeig comença a treballar en un rígid internat per a nens. Al principi li costa fer-se respectar pels alumnes més problemàtics, però aviat es guanyarà la seva confiança mitjançant la música.